“El cavaller de la veu dura i fosca donava ordres des de dalt del cavall. Dos encaputxats, que tampoc no havien descavalcat, li feien costat.

–Doneu un tomb pels voltants –el capitost encarregà als dos esbirros–, no fos cas que el vailet s’hagués amagat per aquí.

–És estrany que no sigui amb la colla –comentà un dels encaputxats–. Encara aquest matí, quan han començat la marxa, el noi anava amb ells.

–No trigarem pas gaire a saber on és. I m’ensumo que el dimoni del Cec no parava de parlar, tan compost i solemne, per donar temps a l’Ocell de Foc a amagar-se pel bosc. Aneu a veure si el trobeu. Vigileu bé les petjades que pugui haver deixat.

Els dos encaputxats esperonaren els seus cavalls i es ficaren un a cada banda del bosc. Mentre jo m’apartava del meu amagatall i fugia bosc endins, sense fer fressa, vaig sentir la veu imperiosa del capità dels saltejadors que cridava:

–Pengeu el Cec de la branca més alta...!

I el Cec que l’infamava:

–Cavaller de poc esforç! Vescomte caragirat...!”

L'Ocell de Foc, pàg. 24.

Fa bona pinta, oi?